11/02/2020
El 10 de febrer de 2012 s'inaugurava Llibres Low Cost - Figueres, que va tancar el seu cicle el passat 24 de desembre.
Ocasió immillorable per recordar aquest article del 28 de desembre de Callahan Ruiz al Diari de Girona.
Rèquiem per la Low Cost
Callahan Ruiz
Tots aquells que a principis dels vuitanta ens vam veure arrossegats per l'impacte mediàtic de Verano Azul i les aventures d'en Javi, la Bea, la Julia, en Tito, en Piraña i companyia al poble de Néjar, vam quedar marcats amb la mort de Chanquete. De fet, per molts va ser la primera experiència mortuòria; aquelles imatges de l'enterrament amb els tristos compassos de la mítica sevillana de Los amigos de Gines escampant-se entre les llàgrimes i les mirades perdudes que els membres d'aquell succedani ibèric de Los Goonies, compartiren amb la totalitat d'un país amorrat al televisor: « Algo se muere en alma, cuando un amigo se va». Val a dir que la sèrie d' Antonio Mercero, tantes vegades reemesa, no tenia la pinta, durant les seves primeres trames, de virar cal al drama colpidor. Aquesta és la clau d'una ficció inigualable. El cas és que des de llavors, sempre que algú marxa, mor, aflora al meu cap aquella gris cerimònia, crua tragèdia mediterrània que, de fet, va començar amb l'esfereïdor crit d'en Pancho a la platja, anunciant als seus amics al límit de l'afonia que: «¡Chanquete ha muerto!».
El tancament de la llibreria Low Cost de Figueres aquesta mateixa setmana, doncs, m'ha fet recordar aquell lacrimogen capítol. Han estat quasi vuit anys oferint no només lectura als figuerencs, una activitat que bona falta ens ha fet sempre, la veritat, sinó que sobretot proposant centenars d'actes diversos, muntant xerrades, teatralitzant presentacions, dinamitzant culturalment i socialment una ciutat que durant els primers anys d'aquesta dècada, es confonia perfectament amb qualsevol de les depriments localitzacions de The Walking Dead. L'adeu de la Low Cost no només incideix en el drama ja conegut del tancament de llibreries, un fet que sembla imposat pels designis dels nous temps, sinó que sobretot posa el focus sobre les persones i les seves idees, aquí l'Ester Marcos i l'Abel Granda, per donar vida a les ciutats. I en el meu cas, fins i tot, a les ultracoses! Per tot això i més, la Low Cost ha estat un dels agents socials fonamentals que han ajudat a exiliar aquell típic gemec figuerenc de que mai s'hi fan coses. A Figueres, avui, els problemes són uns altres; l'Ester, ara regidora municipal, ho sap bé. Es tanca una etapa per donar pas a una altra, sí, però això no alleugereix la pena, perquè «cuando un amigo se va, va dejando una huella que no se puede borrar...».
L'últim dia vaig voler acomiadar-me del temple i dels seus gurus comprant uns llibres, homenatjant una idea de la qual sempre m'he sentit partícip i que, erròniament, creia perdurable en el temps. I vam passar uns darrers instants que, a la nostra manera, van ser emocionants. Una selfie i un agraïment informal però sentit pels serveis prestats. I vaig tornar a casa acompanyat per la tornada de la sevillana més trista del món: «No te vayas todavía, no te vayas por favor, que hasta la guitarra mía llora cuando dice adiós».
Tots aquells que a principis dels vuitanta ens vam veure arrossegats per l'impacte mediàtic de Verano Azul i les aventures d'en Javi, la Bea, la Julia, en Tito, en Piraña i companyia al poble de Néjar, vam quedar marcats amb
