¿Qué es el sitio web?

http://lescarpidor.blogspot.com.es/

L'escarpidor, Valencia (2026)

06/09/2026

Rastre, rastret i enrastrar. Màquina, maquineta i maquineta de taps. Paraules de la sederia valenciana.

Allò que no té nom, o no existís, o té una vigència amagada i clandestina. I en el procés de aculturació, desaparició i folclorització que patixen les restes de la sederia valenciana, l’oblit del vocabulari velluter propi és un fet, fins i tot, lògic i esperable.
I el corpus lingüístic creat al llarg de segles es substituix per vocables impostats i aliens, d’acord amb el ritme que reemplaça l’antiga saviesa vellutera per les noves tecnologies d’abast universal. Cal no oblidar que un teixit manufacturat a València, amb els actuals telers electrònics -per més “tradicional” que siga el seu disseny-, té les mateixes característiques tècniques que qualsevol altre teixit europeu o asiàtic. No hi ha cap diferència. Però aquest procés substitutori també el trobem en la sederia tradicional. Però en aquest cas és, o deuria de ser, evitable. Lamentablement, no ho és.

En la sederia valenciana el conjunt de cartons perforats que permeten la plasmació d’un disseny en un teixit, mitjançant la primitiva tecnologia Jaquard, rep el nom de “rastre”. Les plaques o plaquetes de cartró és “cusen” unes darreres d’altres segons el patró preestablert del dibuix, conformant un rastre: “Conjunt de coses enfilades en un fil o un cordell” (Diccionari AVL). Els nostres velluters, a l’època, per anomenar un nou objecte triaren un vocable amb una referència visual fàcilment identificable. La veu “rastre”, en la seua accepció més ampla, és molt usada en valencià: “fil que penja, botifarra que falta”, dita amb plena vigència a tot el nostre àmbit lingüístic, des de la Marina Alta fins a Andorra o Menorca. El rastre en el teler Jaquard, per crear el mostrejat, actua mitjançant la “màquina Jaquard” o, simplement, “la màquina”; generalment de 400 agulles i, més rarament, de 800. També hi havia de 200 agulles, a hores d’ara extingides; a València, però, es conserva un teler, prou desconegut de 200 agulles.

En un teixit mostrejat, el rastre marca el patró del disseny dels elements decoratius que és superposen o modifiquen el lligament de fons. Però, per crear aquests lligaments del fons cal un altre conjunt de cartons perforats: el “rastret”, conformat per un conjunt de plaquetes més reduït. El “rastret” actua mitjançant la “maquineta”, un tipus de màquina Jaquard molt més senzilla; és el mateix mecanisme, però també la quantitat d’agulles és prou més inferior.

En la nostra sederia, molt a sovint, trobem un altre tipus de maquineta, coneguda com a “maquineta de taps”, on el rastret es confecciona amb fustes dentades, però igualment és accionada per agulles. Aquest tipus de maquineta a altres zones de la nostra àrea lingüística es coneguda com a “maquineta de costelles”.

L’acció de cosir les plaques de cartró perforades rep el nom d’enrastrar: “fer un rastre o enfilall” (Diccionari AVL). La veu “enrastrar” (que no figura, òbviament, al diccionari de la RAE) ja apareix documentada a València en 1850. El treball d’enrastrar es pot fer d’un mode quasi manual, fins a la utilització de màquines específiques d’enrastrar. També les noves tecnologies han arribat al tissatge tradicional, i la perforació del cartons dels rastres es fa per làser.

La pèrdua del ric vocabulari seder valencià -per diverses raons, molt més important del que puga semblar- ni tan sols mereix un reconeixement acadèmic. No fa tants anys una universitat valenciana va recopilar en un “tesaurus” les paraules de la sederia europea. Ho va fer en quatre idiomes “oficials”: anglés, castellà, francés i italià. El castellà, com a idioma seder, compta ben poc, i el seu corpus, prou minso, és, en gran part, una creació “artificial”. Independentment de la seua funcionalitat, en aquest tesaurus es va obviar, inexplicablement, el valencià, que és una de les tres llengües de la sederia occidental. Silenci injustificable, per que el recull es feia des de València.

(Agraïm les informacions facilitades per Amadeo Edo).

24/08/2026

Teixits coetanis i confecció dispar. Dos cotilles de la col·lecció l’escarpidor

A les nostres col·leccions guardem dos cotilles populars un tant atípiques. Tenen els teixits semblants, i sense cap dubte, de disseny i característiques tècniques també coincidents i, per tant, de manufactura simultània. Però en allò que afecta al patronatge i a la costura trobem diferències molt evidents: es van confeccionar en moments prou o, almenys, relativament distants.
Els teixits d’ambdós cossets compartixen època: pel disseny i pels lligaments. Són d’indubtable procedència valenciana i es poden datar al tercer quart del segle XIX, el disseny pertany a la moda internacional vigent aleshores, encara que són una creació local. Teixits destinats per a la confecció de jupetins masculins que, com passa de vegades, també es destinen a les robes femenines. Ambdós dibuixos es poden definir com una abstracció geomètrica de raport menut. Els colors són, tots dos, quasi lúgubres: ocre-marró i granat, i ambdós amb un toc de morat, prou sobri, característic del procés d’austeritat cromàtica en la moda masculina al llarg del segle XIX. Com era habitual en aquell període, la trama de lligament és de cotó, i en ambdós teixits es trau molt de partit visual a la diferència de textures i matís del color entre la seda i el cotó, alternant passades amb un sola trama o amb diverses, aquestes darreres amb un efecte de bordó. Participen de lligaments de fons quasi idèntics: tafetà de dos ordits, un de fons i l’altre de decoració, amb comptes molts semblants. Hi ha, però, unes diferències manifestes: el xicotet toc de color en una i altra peça són, com a tècnica tèxtil, molt diferents. En un s’obté per una tercer ordit a la disposició de pèl, per crear un vellut tallat, i en l’altra peça s’obté per una senzilla trama llançada decorativa. A més, al centre del motiu vellutat apareix una trama llançada discontinua.
La diferència de qualitat entre l’un i l’altre teixit, malgrat l’aparença igualitària, deuria de ser, a l’època, prou significativa. El de vellut deuria de ser sensiblement més costós que l’altre. Són matisos de qualitat que al seu moment serien molt valorats entre els consumidors i no passarien inadvertits. Els nostres ulls contemporanis, a hores d’ara, són capaços d’avaluar aquestes subtilitats? Hem perdut sensibilitat a l’hora de calibrar els teixits? Actualment sobrevalorem més l’aparença sobre l’excel·lència?
Malgrat la semblança en els teixits, les diferències de costura i de patronatge ens indiquen cronologies prou distants -al menys, formalment- entre les cotilles. La cosida amb el vellut mostrejat es va confeccionar simultàniament a la manufactura del teixit. El patronatge és l’habitual del moment. Es un treball totalment manual i totes les característiques del cosset s’ajusten a les que trobem en peces de semblant època. No obstant, hi ha un detall dissonant: els ullets són metàl·lics. Però amb una atenta mirada podem comprovar que originàriament eren de fil. L’afegit metàl·lic va ser immediat o posterior? I amb quina finalitat?
A la segona cotilla és ben perceptible, amb poca atenció que parem, que la peça va ser, amb anterioritat, un jupetí, una peça masculina per tant. Als dos davanters són ben visibles les carteres de la peça primigènia. A les vistes dels mateixos davanters trobem els traus originals “cegats”. Els ullets de la nova cotilla són metàl·lics, però no s’observen cap restes d’haver-ser realitzat amb cordonet. Semblen, però no podem estar-ne segurs, que eren els ullets originals per penjar les mançanetes. I el tipus de patronatge de la cotilla és un model de transició entre la cotilla popular tradicional i les noves modes dels corsets internacionals. És va cosir la peça a màquina, als llocs on era factible. Així, doncs, el reciclatge d’una peça anterior explica el per què de la distància cronològica entre dos teixits coetanis.
Certament, la indumentària popular no deixa mai de sorprendre´ns. Però cal estar a l’aguait i “llegir” les múltiples informacions i lectures que ens poden facilitar les peces, per més descontextualitzades que estiguen, com és el cas d’aquestes dos cotilles.

11/08/2026

Tipus i vestits tradicionals amb motiu de la visita a València d’Isabel II en 1858

El matí del 29 de maig de 1858 desembarcava en el Grau de València Isabel II. Com marca el protocol, es programaren diferents cerimònies i recepcions. La presència de tipus populars -reals o suposats- amb indumentària tradicional valenciana -original o inventada- sembla que va ser significativa en alguns dels actes programats. Dos testimonis gràfics recullen aquells tipus i vestimentes. Un mocador commemoratiu oferix una vista panoràmica de l’arribada al port de Valencia del seguici reial. I una pintura testimonia l’ofrena de flors i fruïts a la monarca en el palau de Cervelló en la nit d’aquella jornada. El mocador es conserva als fons del Museu Nacional “González Martí” i l’oli al Palau de Cervelló, lloc on tingué lloc l’acte, actualment patrimoni de l’Ajuntament de València. La lectura i anàlisi d’aquelles imatges documentals pensem que pot ser interessant i fer-ho, a més a més, amb diferents lectures.
L’edició de mocadors estampats, de cotó o seda, per recordar i magnificar efemèrides i esdeveniments rellevants o personalitats insignes, es va posar de moda a finals del segle XVIII, pràctica que es va allargar fins ben entrat el segle XX. Encara que a València els tallers d’estampació tèxtil tingueren una nul·la o poca activitat, els promotors locals d’aquests tipus de mocadors van recórrer a tècniques i succedanis alternatius. Als mocadors de seda se’ls varen afegir unes bandes perimetrals teixides -element que augmentava el seu valor econòmic i formal i singularitza els mocadors valencians- i l’estampació es va realitzar en impremtes convencionals. D’aquesta pràctica substitutòria i alternativa ne queden alguns altres testimonis històrics, com el mocador editat amb motiu del segon centenari de la Capella de la Mare de Déu dels Desemparats, en 1867, molt semblant tècnicament al que comentem. En el cas del mocador d’Isabel II l’establiment tipogràfic escollit va ser la Litografia Estellés, ubicada a la plaça dels Porxets (molt a prop de l’actual plaça de la Mercè del Cap i Casal). Aquest establiment estava especialitzat, així mateix, en l’edició de catàlegs i etiquetes per a la indústria sedera local.
En la panoràmica de l’arribada al port d’Isabel II es vol transmetre un visió de multitud interclassista: burgesos i estaments populars, rics i pobres, llauradors i ciutadans, tots donen la benvinguda a sa majestat. Però també hi ha un subtil missatge d’ordre i control: les forces de seguretat i l’exercit -a cavall- vigilen i, fins i tot, reclouen a les masses. La indumentària d’unes i altres classes i estaments il·lustra la visió interclassista: els hòmens de les classes elevades utilitzen casaques, levites o uniformes de gala, les dones, estovades faldilles de volants, i complements com fulards, xals o capotes. Les robes masculines del poble semblen un poc arcaïtzants amb la presència de saragüells, calçons curts, calces de traveta o cossiols, junt a jupetins, mantes, rodines... i la faca tòpica. La indumentària femenina sembla un poc més coetània: faldilles lleugerament estovades, mocadors de pit, davantals, i el pentinat, de tres topets, compartit amb algunes dones burgeses. Les cròniques periodístiques dels diaris de l’època també reflectien la mirada multitudinària i interclassista: “aquella imponente multitud de nuestro pueblo, que, sin distinción de clases ni condiciones, se agolpaba en todas direcciones”.
La pintura de la recepció al palau de Cervelló, executada en 1866 -vuit anys després de l’esdeveniment- per Antonio Galbién Meseguer, recull el moment de l’ofrena de flors i fruïts a la reina, per part d’unes jòvens abillades amb vestits tradicionals, però que pertanyien a distingides famílies de la millor societat valenciana. La indumentària d’algunes d’aquestes suposades “llauradores” és un clixé fixe -dels moments més inicials- del tòpic. Els guardapeus de sedes mostrejades no mai havien format part de les robes populars, a l’igual que els conjunts de mocadors i davantals, i la utilització del pentinat de tres monyos amb les tres pintes. Junt a aquests induments inventats, s’albiren una xiqueta a l’esquerra de la composició i una jove a la dreta vestides més d’acord amb els robes populars: guardapeus -blaus que era el color majoritari- de filadís o d’un mostrejat al tombo guarnit amb randa metàl·lica, amb única pinta de cullera i amb un sol topo. Quin era l’objectiu dels sumptuosos vestits d’aquelles xiques? Marcar les diferències de classe? Presentar una imatge d’opulència i riquesa? L’Horta de València com a referència d’un paradís terrenal? Minimitzar o minorar els conflictes socials? Idealitzar, redimensionar i revalidar els estaments d’una idíl·lica societat tradicional? O, senzillament, oferir un toc de color local, de tipisme folklòric, una concessió “al regionalisme bien entendido?”
Estem en els primers moments de la fixació dels estereotips que encara perviuen. Darrere d’aquella indumentària tradicional il·lusionista o arcaïtzant, exhibida amb motiu de la visita reial de 1858, també hi havia interessos de classe i lectures socials i polítiques subliminals.

(Agraïm la col·laboració del personal tècnic del Museu "González Martí" i de l'Arxiu Municipal de la Ciutat de València)

31/07/2026

Sedes valencianes pel món: Teixits per a la decoració en els palaus de la Corona d'Espanya

“Tejiendo la vida cortesana”, una exposició temporal que es pot visitar, fins el 12 d’octubre d’enguany, a la “Galería de las Colecciones Reales” de Madrid. Es presenten teixits i brodats datats entre els segles XIII i XX, destinats a l’arquitectura d’interiors i, en menor proporció, a la indumentària de la reialesa.
Les sedes manufacturades a València ocupen un lloc destacat. A més a més, els fons de “los Reales Sitios” constituixen la més nombrosa i sumptuosa col·lecció que es conserva de sedes valencianes. I moltes d’aquestes peces, junt a algunes altres produïdes a Lió, són els teixits de seda més elegants, refinats i excels que s’han fabricat mai al llarg de la història. Són, així mateix, un testimoni de l’alt nivell tècnic que assoliren els nostres velluters entre finals del segle XVIII i els primers anys del segle XIX.
I cal no oblidar que els teixits de seda destinats a l’abillament personal, produïts durant el neoclassicisme i l’època Imperi, resten eclipsats en comparació amb els teixits destinats a la decoració.
A l’exposició “Tejiendo la vida cortesana” trobem part d’algunes draperies que ja eren conegudes. I algunes d’elles es varen exposar a València, al Museu “González Martí”, a la mostra de “els temps de la seda” (2017-2018), com ”la compleja” draperia de Carlos Iranzo, teixida amb la tècnica de l’espolinat, “especialidad de las manufactures textiles de Valencia”, i “el exquisito lampás, con fondo de raso blanco espolinado de verde y oro y decorado con un delicado rameado de pámpamos y racimos de uva” de la “Real Fábrica de Miquel, Gay y cía”. Però en aquesta mostra madrilenya es podem contemplar molts altres teixits d’aquesta Reial Fàbrica i d’altres manufacturats únicament per Joan Antoni Miquel. Encara ne queden més en les reserves? Eren peces i mostres de les quals es coneixia la seua existència nominal, però no mai s’havien exposat. Totes aquestes sedes valencianes tingueren que competir, amb desavantatge, amb les sedes lioneses de Camille Pernon -el més afamat fabricant del moment- i amb la “Real Fábrica de Talavera”, que gaudia d’un estatus privilegiat front a la Fàbrica valenciana. La monarquia espanyola, més enllà d’un “castissisme” nominal i de “postureo”, es va rendir -inclosos els diners dels contribuents- a la moda i a les fàbriques franceses.
Si bé es innegable l’alt nivell tècnic que assolí la sederia valenciana a cavall dels segles XVIII i XX, la totalitat dels rics fons dels palaus “mesetaris” també delaten el principal dèficit de la nostra Fàbrica: l’absència de dissenyadors tèxtils de qualitat. No es coneix cap teixit o draperia dissenyada a València. Aquesta mancança va ser una constant durant el XVIII i XIX, més enllà del cas concret de les comandes reials. La burgesia sedera valenciana de l’època tingué un negoci fàcil amb les colònies americanes, amb plusvàlues substancioses, i va descurar les exigències de la moda internacional i el mercat de les elits europees. Quan la sederia valenciana entra en crisi, els capitals acumulats s’invertiren en altres negocis fàcils.
Cal reconèixer que les sedes valencianes dels palaus reials no es reivindiquen i es valoren, a les nostres terres, com deurien i es mereixen. Tal vegada per que són teixits els dissenys dels quals no es poden utilitzar en la indumentària “a l’antiga”, i no servixen per confeccionar vestits de fallera, gaiatera o foguerera. Oblidar la, tal vegada, més excelsa producció de sedes valencianes deteriora, mutila i menysprea la llarga historia de la nostra sederia i la saviesa i la mestria dels velluters autòctons. Reduir la immensa importància econòmica, social, tecnològica i creativa que tingué la sederia valenciana als vestits folklòrics és un greu error. I el que no reivindiquem els valencians, ningú no ho farà per nosaltres. Per altra part, “Patrimonio Nacional”, que és una institució dedicada al protocol de l’Estat espanyol, també és -o deuria de ser- patrimoni dels contribuents valencians. O, potser no. Deixem-ho córrer...

20/07/2026

Recuperem un post que publicarem fa més de quatre anys, lamentablement no ha perdut actualitat. Cal diferenciar el dibuix "Francieta" del dibuix "Francia". Són molt semblants, però no són el mateix. Per als qui estimem i valorem la sederia valenciana, és un deure cívic respectar la seua memòria històrica amb rigor i veracitat. Insistim, el "Francia" és un disseny i el "Francieta" un altre, cal no confondre'ls.

02/07/2026

Sedes valencianes pel món: Un desconegut jupetí del Museo del Traje

El Museo del Traje, dependent del Ministeri de Cultura, guarda una nombrosa col·lecció de robes populars de les nostres comarques, inventariada i cataloga com a tal. Però hi ha moltes altres peces (d’indumentària i tèxtils) d’indubtable origen valencià però que al text de les fitxes no figura la seua inequívoca procedència.
Amb motiu del curs de lligaments que impartirem fa uns mesos als tècnics del Museu, varen tindre l’oportunitat d’estudiar alguns objectes tèxtils dels que es conserven als seus magatzems i reserves. Entre les peces que poguérem analitzar hi havia un molt curiós jupetí valencià. Interessant per les seues característiques de costura i teixit, però també per com va arribar a formar part de les col·leccions del Museu. Un camí de destí prou desconegut, però que s’intuix estrany, inversemblant i apassionant.
El jupetí en qüestió procedix -sense massa marge d’errada- de la comarca de Els Serrans, o d’alguna altra vila limítrof. Datat -també amb poca oscil·lació temporal- al segon quart del segle XIX. El més singular és que el teixit principal és un clàssic valencià: el dibuix “cistelles i pardalets”. Aquest teixit cumplix les característiques més estàndards: un canutó espolinat, amb serreta de seda, i amb efectes de “noblea” per bastes de la trama de fons. A l’època va estar utilitzat, quasi exclusivament, en la confecció d'indumentària femenina: majoritàriament cotilles, però així mateix el trobem en gipons i guardapeus. Ara per ara, aquest jupetí amb el dibuix de cistelles és l’únic que es coneix, potser es conservaran alguns més, però escassos. Una única peça masculina manufacturada amb un teixit destinat a la confecció de robes femenines. Junt a aquesta raresa, també s’observen algunes altres singularitats poc corrents: l’esquena es va confeccionar amb el mateix teixit que l’utilitzat als davanters i l’asimetria en la disposició de les mançanetes (el jupetí no les conserva, però resta el testimoni dels ullets).
Amb un anàlisi del patronatge del jupetí es pot deduir la quantitat de teixit que va caldre per a la seua confecció: una vara i un pam valencià, o fins i tot un poc menys. Un metre amb tretze centímetres, aproximadament. Des de finals del segle XVIII les botigues de teixits de la ciutat de València venien talls estandarditzats per a la confecció d’algunes peces, com cotilles, basquinyes o capes. Ne vendrien, així mateix, de jupetins? Estudiant amb cura el patronatge s’advertix que d’una caiguda es va traure un davanter i una peça de l’esquena (i molt ben aprofitat el teixit: el contorn de tòrax del jupetí fa 100 cm, i l’ample de la peça és el tradicional valencià, 54 cm, amb la qual cosa les costures al voltant del pit no podien passar d’un cm). Però les peces estan intercanviades: cada davanter s’ha cosit amb l’esquena de l’altra caiguda (i al inrevés, òbviament). Per llevar-li rigidesa a la visualització del jupetí i aportar moviment al disseny.
També la disposició de les mançanetes presenta una certa raresa: els ullets del davanter esquerre els trobem al fil, i els dels davanter dret al biaix. Jupetins amb disposicions asimètriques de mançanetes es conserven alguns.
Més enllà de les singularitats formals d’aquest jupetí, també és significatiu el periple de la peça fins arribar al Museu del Traje. Va entrar a les col·leccions formant part d’una donació de quatre-cents objectes -la gran part tèxtils- efectuada per Clara Guiu en 1925, amb motiu de l’exposició del “traje” regional. Són dades objectives i comprovables, però totes les altres informacions complementàries són hipòtesis i deduccions. Es suposa que la donant era filla de Francesc Guiu i Gabalda (1843-1914) nascut a Flix (Ribera d’Ebre, Catalunya). Va ser marxant d’art i d’antiguitats amb notable presència a Paris i EUA entre els segles XIX i XX. Va donar a conéixer en el mercat artístic americà als pintors valencians de l’època: Agrasot, Benlliure, Sorolla, Pinazo, etc. Molt afamada -i discutible- va ser la subhasta d’art i antiguitats celebrada a Nova York en 1890, on alguns dels objectes venuts eren falsificacions, o recreacions venudes com a originals d’època. I algunes d’aquelles peces varen ser manufacturades per dos artesans valencians: el ceramista Ros i el “marfilista” Francisco Pallàs. En 1928, Manuel González Martí escriuria “De entre todos los anticuarios fue Francisco Guiu quien más intensas relaciones tuvo con el marfilista, lo que pudo proporcionarle negocios lucrativos, base de su fortuna”. Francesc Guiu també va comerciar amb indumentària i teixits històrics, i donada la seua intensa relació amb artesans valencians, és molt probable que aquests li proporcionaren peces d’indumentària tradicional valenciana que, com és notori, moltes d’elles estaven cosides amb teixits de seda discretament sumptuosos, com és el cas d’aquest jupetí serrà. Quan va entrar a formar par de les col·leccions de Guiu, va viatjar aquest jupetí per Europa i Amèrica amb la resta d’objectes artístics? O va pertànyer al patrimoni privat de l’antiquari?
La col·lecció donada per Clara Guiu, i que actualment forma part dels fons del Museo del Traje, està en estudi i catalogació. Es possible que es troben altres peces d’origen valencià, i esperem que es puguen catalogar com a tals. Ja que és molt plausible que, quan entraren a formar part de les col·leccions de Francesc Guiu, les peces valencianes es diluïren entre les altres robes històriques i es perguera molta informació. Confiem plenament en les conservadores del Museo del Traje i en la seua tasca professional, si als fons donats per Clara Guiu hi ha peces valencianes, de segur que les catalogaran.
(Amb informacions de: Fernando Alcolea Albero, Ana Cabrera i Gema Batanero)

14/06/2026

El trist i penós destí del brocatell valencià

A finals del segle XX o principis del XXI es va deixar de teixir brocatell a València, després de cinc segles. Amb tot i ser una mala notícia, és prou més lamentable que aquest teixit no puga “descansar en pau”, gaudint d’una memòria respectable i digna, i que s’utilitze el seu nom, d’ancestrals ressonàncies en la nostra sederia, per designar manufactures que en no res se l’assemblen i que, com és obvi, són -sempre- d’inferior qualitat de tissatge i -molt a sovint- de matèries primeres rarament nobles; no tot el que relluix és seda, més bé és raió, acetat o polièster.

La utilització de denominacions pretensioses en teixits de qualitat baixa o discreta ve ja de temps antics. A molts teixits de seda “no és possible assignar-los un nom uniforme, ja que els fabricants els en donen un, i els comerciants que els revenen... els en donen un altre... per enganyar els compradors, i donar als teixits un aire de novetat i varietat”. Això escrivia en 1775 un fabricant de Lió. Cal prendre les seues paraules amb prevenció, per que, ben mirat, tant d’interès tenia el fabricant en vendre com el comerciant. Això també passava i passa a València, i Lió no deuria de ser ni és una excepció. Però, amb tot, el text és ben dur: “enganyar als compradors” (pour tromper les acheteurs).

El brocatell era un teixit amb unes característiques tècniques molt definides, així com eren molt especials alguns dels tipus de fils que es requerien per al seu tissatge. Junt al lampas i al vellut està considerat un dels tres lligaments complexes. Alguns historiadors dels tèxtils antics i, també, estudiosos teòrics del tissatge, consideren al brocatell un derivat del lampas, amb algunes raons prou convincents. Però, en tot cas, el brocatell té unes especificitats ben diàfanes. Després del vellut és el teixit més tri-dimensional, on és fa molt visible l’efecte de realç. Així mateix és també l’únic teixit on el lligament de fons -generalment un setí de 8- no conforma el camp, sinó que actua com a element decoratiu; les diferents tensions entre els ordits i les trames creen els efectes de relleu -l’ordit de fons deu estar molt fluix i moll, mentre la trama de fons deu estar fortament tensionada-. I, per últim, és l’únic teixit on era permesa la presència d’una altra fibra diferent a la seda. Les ordenances dels velluters valencians eren ben expeditives: prohibien la barreja de llana o cotó amb les fibres de seda sota penes molt severes. L’excepció única era el brocatell. Només era permesa la utilització d’una trama de fons de lli en el teixit de brocatell, per que sense eixa fibra -també el cànem podia fer la mateixa funció, però era un fibra vetada- no és podien traure els efectes que les pragmàtiques marcaven per al brocatell. A més a més, en alguna fàbrica valenciana, per potenciar la visió en relleu de l’ordit de fons, el teixit era sotmès a un acabat de calor molt rudimentari i casolà, però molt efectiu.

El brocatell és un teixit relativament modern, es va crear a final del segle XV a alguna de les ciutats sederes italianes (Florència, Venècia, Gènova, Lucca, etc.), encara que alguns historiadors no descarten la seua invenció en alguna de les ciutats sederes de la monarquia hispànica (València podria ser, doncs, una possible “candidata”). La ciutat de Lió es troba prou descartada: al segle XV era una minúscula anècdota en el conjunt de la sederia occidental. És un lligament de creació europea, amb una data de naixement molt concreta i que, per tant, no es perd cronològicament en la nit dels temps, ni geogràficament es pot relacionar amb l’exotisme oriental, com ho són molts altres teixits. L’edat d’or del brocatel es pot fixar entre la segona meitat del segle XVI i les primeres dècades del XVII. D’aquest període és conserven molt més teixits i peces que de èpoques prou posteriors. El seu èxit es deu al seu baix cost. És un teixit que s’adapta prou bé al pressupostos barrocs de les figuracions: no es tractava de ser, sinó de semblar i aparentar.

Comparat amb el domàs, un teixit també molt relativament sumptuós, el brocatell té, almenys, entre un 25 o un 30 % menys de fils de seda que el domàs. El preu era, a l’època clàssica, un poc, però molt poc, lleugerament superior al del domàs. Era, així mateix, un teixit amb una prestacions prou limitades: no es podia usar en la roba personal per ser molt sensible a l’abrasió i als enganxons. El brocatell es va destinar a la decoració i a la confecció d’ornaments litúrgics.

Tot i que es considera al brocatell un teixit discretament ostentós, es manufacturaren al seu moment alguns ornaments prou opulents i luxosos. Es conserven alguns: el tern de l’església de Sant Joan de Lleida -donació atribuïda al Papa valencià Calixte III- i un tern del monestir de Sant Llorenç de El Escorial. A la col·lecció l’escarpidor també guarden una dalmàtica que es pot relacionar tècnicament amb el conjunt lleidatà.

Entre mitjans del segle XVII i principis del XIX el brocatell s’eclipsa, encara que sí apareix en les ordenances del gremi de Velluters i en els tractats de teixits de l’època, el ben cert es que se n'han conservat ben poques restes.

El brocatell valencià -i, segons sembla, també el lionès- reviscola al segon terç del segle XIX. Però, tot i mantindre les seues característiques singulars, és convertix en un teixit molt més sumptuós. Els ordits de fons i de lligaments són, en alguns casos, sensiblement superiors als utilitzats en els espolinats. A València es va teixir el brocatell amb els nous comptes alguns anys abans de l’arribada efectiva de les màquines Jaquard, tenim documents escrits que ho confirmen, però molt poques mostres o peces d’època; que hom conega, tan sols es coneixen algunes peces femenines d’indumentària popular: contades cotilles i algun parell de sabates. Aquestes peces d’indumentària tradicional són, doncs, doblement valuoses.

A la segona meitat del XIX, i amb la implantació massiva de les màquines Jaquard, el brocatell viu una nova època d’esplendor. Les dos cases icòniques de la sederia valenciana, Garín i Català, el tornen a teixir, compartint, com passa sovint, dibuixos i dissenys molt semblants. La producció del renovat brocatell es destina, com en el període clàssic, a l’entelat de parets, a l’entapissat de mobles i -molt significativament- a la confecció de cobertors, també, i, encara que amb un percentatge més discret, a la manufactura d’ornaments litúrgics. En els primers anys del segle XX, així mateix, es varen confeccionar alguns vestits femenins “d’indumentària a l’antiga”. Durant el segle XX, encara que el seu ús decau, es continua fabricant, tal vegada ho farien també alguns altres obradors com el dels Enguidanos o fàbriques com la Casa Sanchis-Romero. A final del segle XX o durant els primers anys del segle actual el brocatell es va extingir a València, després de 500 anys.

A hores d’ara, a València, en nombrosos teixits, i de tipologia molt variada, se’ls atribuix la denominació de “brocatells”. Ni ho són ni s’assemblen. Però es justifica aquesta ficció per raons de “marketing”, d’estratègia comercial. Com diuen els italians, “se non è vero, è ben trovato”?, o com deia el fabricant lionès en 1775, “pour tromper les acheteurs”?

(Agraïm les informacions facilitades per Manuela Labrador i Javier Marco).

L'escarpidor

06/09/2026

24/08/2026

11/08/2026

31/07/2026

20/07/2026

02/07/2026

14/06/2026

Dirección

Página web

Notificaciones

Contacto La Empresa

Atajos

Compartir

Categoría

Solicitud de retirada del anuncio